La problemàtica de les sales de cinema a Barcelona o allò que el vent s’endugué

CAT / CAST

El nombre de sales de cinema a Barcelona ja fa molts anys que va en descens. A l’any 2000 hi havia 45 cinemes en actiu. El 2010 n’hi havia 33. I actualment en queden 22. Les sales, especialment les més cèntriques, s’han transformat en diversitat de negocis o es queden en desús durant anys. Davant els reptes de la mutació de les sales d’exhibició cinematogràfica, existeix la possibilitat d’unes polítiques culturals amb capacitat de revitalitzar espais tancats en benefici de la ciutadania?

Fotografies: Blogs&Docs
Descarregar en pdf


Imprimir articulo    

Segona part. I ara què?

I ara què em fareu?

Donat el cas que alguna autoritat política pensés que el plantejat anteriorment és una problemàtica i decidís algun pla d’acció cultural sobre aquesta (wishful thinking) abans que res caldria intentar aclarir cap a on va l’exhibició cinematogràfica i, a més, concretament en aquesta ciutat, que difereix d’altres. No em veig capacitat de respondre de manera acurada una pregunta tan voluminosa, ni amb l’ajuda d’una bola de vidre, però intentaré fer alguna aproximació a grans trets.

Riquesa, pluralitat i sobreproducció

El cinema avui en dia és amplíssim, és un ventall de múltiples possibilitats, i diversos dels seus camins contemporanis contenen una destacable riquesa creativa i de continguts. Les seves propostes, però, són tantes, que l’espectador pot fàcilment perdre’s enfront la saturació o assumir que no té temps per veure l’allau de projectes sempre venuts com a imprescindibles. A més, aquest públic ha disminuït clarament la seva assistència en sales a Espanya (2), el que crea una forta paradoxa: per exemple, els prestigiosos festivals de cinema van plens de noves pel·lícules cada pocs mesos però en contrast la gent va menys a les sales. És a dir, molts més títols però menys entrades venudes, fet que enforteix la reducció de l’impacte del cinema en la societat. Sembla que bona part d’aquest cinema s’orienta cada vegada més cap a nínxols socioculturals delimitats, i/o cap a altres formes de consum audiovisual fora de la sala.

Què fer davant d’aquesta riquesa, que alhora és sobreproducció, i un públic que pot tenir dificultats per saber què succeeix? Crear camins d’orientació, de difusió i aproximació de continguts, intentant atreure nous públics, al costat d’una programació acurada que faci balança entre la qualitat i la quantitat, així com no rebutjar les noves formes de visionat, seria al meu entendre una possible resposta.

Imatges de tots

Vaig estar treballant un any a Zumzeig, picant pedra cada dia, i del que més em va sorprendre va ser la quantitat de persones i col·lectius que tenien els seus propis projectes audiovisuals junt amb una gran il·lusió per projectar-los en sala i fer convocatòria. Una infinitat de propostes, novament una sobreproducció. És una realitat que ja sabia – la gent s’ha apoderat de les imatges, necessita expressar-se, representar els seus col·lectius, les seves idees, i tenen els coneixements i el material per fer-ho fora del circuit industrial – però ho vaig constatar de manera fefaent. El poder del cineasta, com a concepte de demiürg, perd terreny any a any, i les imatges comencen a ser creades per tots. Oferir espais de visibilitat a aquestes imatges emanades del propi públic genera espectadors, aquells que potser ja no van amb freqüència a la sala, però se senten propers al cinema i l’audiovisual que es crea des del seu propi entorn social.

El “vídeo a la carta” i el “cinema – esdeveniment”

Després de diversos anys el “vídeo a la carta” (VOD) comença a ser un projecte sòlid al país, sent l’empresa (precisament) barcelonina Filmin qui ha obert més camí. Aquesta serà la ruta a seguir? El visionat de pel·lícules online a la carta, amb moltes plataformes i canals per triar, acabarà eliminant les sales de cinema? Crec que aquesta afirmació seria una visió exagerada del que passa però és indiscutible que és una tendència molt important. Potser el cinema tendirà a veure’s en una immensa i infinita biblioteca online, en un concepte similar a com són ara les biblioteques municipals o algunes grans plataformes musicals d’internet. Un espai gairebé infinit de consulta i visionat. Encara que això no impliqui de manera directa l’erradicació de les sales, sí que forma part de les seves transformacions en un futur no molt llunyà.

És sabut en el sector que la fórmula que funciona cada vegada més en sales és el que podem anomenar “cinema – esdeveniment”. Si d’una banda es perd el costum d’anar al cinema i s’està més còmode a casa triant un munt de pel·lícules, d’altra sorgeix un “efecte crida” a alguna sessió concreta que conté alguna cosa diferent a una sessió normal (una estrena, la presència del director, algun actor, un col·loqui, un piscolabis, etc.). Un treball de convocatòria específica pot tenir un molt bon èxit per a aquesta sessió i fins i tot les següents del mateix film. Cal tenir en compte que, de nou, hi ha una paradoxa troncal: la indústria de l’exhibició no està pensada per a ser sostenible amb “sessions esdeveniments”, ja que els seus ingressos són la suma del degoteig diari d’espectadors. A més de que gestionar-ho requereix esforços extra per a les empreses fora del funcionament ordinari d’exhibició.

Dotar d’una activitat cultural pública els espais culturals privats abandonats?

Tenint presents aquests tres eixos (i alguns vectors més que aquí no m’hi caben i d’altres que segur se m’escapen), tindria sentit un projecte de sala de cinema pública a Barcelona? Potser una sala (o més) gestionada de manera pública, sense ànim de lucre, podria servir per mostrar tot tipus de projectes i oferir-los a preus populars o gratuïts, per revitalitzar l’assistència de públic a les sales del cinema i generar nous espectadors. Podria ser útil també per als molts festivals i mostres de la ciutat, per oferir un cinema que no fes competència al cinema comercial, per oferir una diversitat de propostes que no tenen visibilitat… desmarcant-se alhora de la Filmoteca, que es deu a la Generalitat, i buscant la seva pròpia identitat com a sala de l’Ajuntament. Són tantes les idees que podrien sorgir que evocar-ne només algunes aquí és ben poc útil. En el segon any d’aquest govern municipal (2016), hi va haver algun intent embrionari de millorar la relació entre la ciutadania i l’accés a la cultura cinematogràfica i audiovisual, però per ara quedà parat. (3)

Tenint present la llista de sales abandonades durant anys, la desaparició de les sales comercials que són devorades pel capitalisme i el turisme, així com la idosincràcia dels possibles futurs de l’exhibició cinematogràfica, tindria sentit una acció de polítiques públiques per compensar la desequilibrada balança entre la mercantilització cultural i la difusió cultural? Es podria d’aquesta manera millorar l’exhibició de cinema a la ciutat alhora que es fomentés la cultura entre la ciutadania? Es podria negociar amb algun dels propietaris d’aquestes sales tancades perquè cedissin o lloguessin l’espai, i en lloc d’estar tancat en penombres durant dècades, fos revitalitzat pels habitants d’aquesta ciutat?

“Som testimonis de primera mà que el gran dinamisme cultural de la ciutat es deu més a l’entusiasme i esforç d’uns quants activistes apassionats que no pas al resultat d’unes polítiques públiques o el suport institucional”. Una frase lapidària que van deixar escrita els companys de la mítica agenda cultural barcelonina Butxaca… quan van tancar a principis d’aquest any 2018.

– – – –

(2) Per un debat i informació sobre sales de cinema i comportament dels espectadors a França i d’altres països, Les métiers de la programmation. L’évolution des publics et des salles, Taula redonda Videádoc, París, 22.3.16.

(3) Plan de Culturas 2016. Oficina Técnica Ajuntament de Barcelona, mayo 2016.

SUSCRIPCIÓN

Suscribirse a la newsletter

Redes sociales y canales de vídeo

  • Facebook
  • Twitter
  • Vimeo
  • ETIQUETAS

    ARCHIVO