- B L O G S & D O C S - https://www.blogsandocs.com -

La problemàtica de les sales de cinema a Barcelona o allò que el vent s’endugué

Primera part. Panoràmica

A la merda la nostàlgia

Cada vegada que es tanca una sala de cinema a Barcelona apareix gent donant-se cops al pit dramàticament en xarxes socials, prement tecles entre llàgrimes per expressar el seu més profund lament. A nivell emocional reconec que ajuda, permet tancar records personals i sentir-se part “d’alguna cosa”, d’unes experiències viscudes, d’una geografia urbana. Des de la perspectiva professional, no serveix de gaire. Lamentar-se cada vegada que tanca un cinema a la nostra ciutat, sense analitzar els perquès i els veloços temps que corren, sense preguntar cap a on va l’exhibició cinematogràfica, sense assaltar grupalment els murs de l’Ajuntament i la Generalitat si és que realment es pretén exigir alguna cosa des de l’esfera pública, és fum. El citat lament nostàlgic em recorda a Scarlett O’Hara en el seu clam crepuscular, no només per la seva actitud sinó també pel títol de la pel·lícula. Gone with the wind. Allò que el vent s’endugué.

Barcelona, la millor botiga del món

Aquest article no tracta, doncs, sobre la nostàlgia. Res es pot fer ja pel que fa als cèntrics cinemes Club Coliseum, clausurats el 2014, doncs actualment pertanyen a l’empresa Pangea, la botiga de viatges “més gran del món”. Tampoc pel que fa als Cinemes Alexandra, tancats el 2013 i convertits en una botiga de roba Mango. Ni pel Cine París, tancat el 2007, que va obrir el 2009 però sent una botiga de roba Zara… el Cine Publi, tancat el 2005, actualment és la boutique de cafès Nespresso (“la més gran del món”, sic), el Cine Savoy, que va tancar en un ja llunyà 2001, és la botiga de bosses, accessoris de moda i viatges Longchamp, i el Cine Fantasio, també desaparegut el 2001, és la botiga de roba Benetton. La cirereta d’aquest recorregut cèntric és per a la històrica sala Novedades, on es va fer cinema i teatre. Després de molts anys tancada serà en breu un hotel de luxe. Totes aquestes sales s’ubicaven en l’eix principal de la ciutat (entre Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya i Plaça Catalunya) i pràcticament les seves distàncies es podien recòrrer a peu. Així són els temps culturals que vivim, en part fruit de les polítiques d’aquesta ciutat, de l’anomenada “marca Barcelona”, dirigida cap al turisme i el consumisme.

Sales de cinema reconvertides

Totes aquestes sales citades són part d’una llista més llarga i complexa. Per exemple, algunes sales es van reconvertir en altres ofertes culturals. La sala Renoir Les Corts, tancada el 2012, va passar a ser l’espai de creació de dansa i arts escèniques La Caldera amb l’ajuda de l’Ajuntament. L’antiga Filmoteca, un cop fet el trasllat el 2011, va passar a ser el Teatre Aquitània. També el cèntric Cine Alcázar va esdevenir la megabotiga Casa del Libro des de 2006… Aquest article no és un estudi complet de totes elles doncs en cada edifici hi ha una llarga història. Només citaré dos exemples més per deixar constància breument d’aquestes vicissituds: des de la sala més gran de la ciutat, el Cine Urgell, que va tancar el 2013, i després d’una llarga negociació es va demolir, construint un supermercat i un espai pels veïns, fins a la okupació dels Lauren Sant Andreu el 2016, que havien tancat el 2011, per donar vida a la proposta cultural anomenada La Cinètika [1] que es troba fora de tot marc de la indústria.

Sales de cinema abandonades

A part d’aquestes sales reconvertides per a d’altres usos, aporten encara més desassossec les sales que es van tancar i segueixen clausurades. Enormes sales de cinema sense cap ús durant anys, de vegades dècades. Buides. Abandonades. Teranyines. Esperant una bona oferta per vendre aquest espai. Actualment (setembre 2018) en trobem mitja dotzena:

1) Palacio del Cine. Tancat des del 2001, Via Laietana 53.
2) Cine Rex. Tancat des del 2010, Gran Via 483.
3) IMAX Port Vell. Tancat des del 2014, Rambla del Mar, s/n.
4) Cinesa Maremagnum. Tancat des del 2015, Moll d’Espanya, 5.
5) Lauren Universitat. Tancat des de l’agost del 2015, carrer Pelai 8.
6) Aribau Club. Tancat recentment, juliol 2018, Gran Via 567.

Aquest llistat d’abandonades de tant en tant s’ha d’actualitzar. Fa poques setmanes, per exemple, l’ex cine Casablanca Kaplan, situat a les portes de Gràcia i tancat el 2011, va obrir sent la botiga de sabates Zambo i va sortir de la llista per no tornar-hi mai més. També el cine Niza, aprop de la Sagrada Família, va ser enderrocat aquest 2018. Estava tancat des del 2005. Segons informacions en premsa, s’obrirà un nou interior d’illa i un centre comercial.

New kids on the block

Davant d’aquest panorama tan poc optimista, hi ha qui ha resistit i també alguns valents que han obert un cinema. Set en aquesta dècada. Cal destacar que la majoria dels “nous” no segueixen un patró clàssic de sala comercial i que cap es troba a la zona cèntrica, sent el barri de Gràcia i voltants seva ubicació predominant. Són els següents:

El fenomen Phenomena [2], que va néixer d’una exitosa proposta mensual (festiva, nostàlgica, cinèfila, fetitxista) i es va convertir a finals de 2014 en una sala de programació dinàmica i esdeveniments constants, adquirint i remodelant els tancats cinemes Nàpols. La reinvenció dels Cinemes Texas [3], que van recuperar una idea comercial antiga, la dels cinemes de reestrena, oferint entrades a preus econòmics. Van obrir el 2014, reformant els cinemes Lauren Gràcia, que havien tancat un any abans. L’exquisidesa del cinema Zumzeig [4], cinema i cooperativa (projecte del qual formo part actualment com a soci col·laborador). Aquesta sala de nom original és el projecte de sala més plural i arriscat, cinematogràficament parlant, de tot Catalunya. És l’únic d’aquesta llista que no va reprendre una sala ja existent. Es va construir una sala nova, obrint el 2013, i després d’uns mesos de tancament el 2016, es va reformular com a cooperativa aquell mateix any. En una línia d’exhibició de vessant més clàssica, el 2013 van reobrir els cinemes Boliche Cinemes [5], tancats des de 2008, apostant per projectar en versió original i subtitular en llengua catalana -un fet que els allunya també del patró majoritari-, i els Cinemes Girona [6], de programació versàtil, que a l’inici en 2010 van recuperar els Casablanca Gràcia tancats un any abans. També Arenas de Barcelona dins el centre comercial Las Arenas, on hi havia l’antiga plaça de toros, obrí el 2011, i Balmes Multicines (que projecten en versió original), l’any 2013. Ambdues són de l’empresa Grupo Balañá [7] i donen cabuda al cinema mainstream.

Killing me softly *

L’any 2000 hi havia 45 cinemes en actiu a Barcelona. El 2010 n’hi havia 33. I actualment en queden 23. D’aquests, podríem considerar que 13 estan focalitzats en el cinema més comercial. Són grans multisales i més de la meitat són dins de centres comercials. Amb alguna excepció, projecten en versió doblada. Els seus propietaris són Yelmo (2 cinemes, 20 pantalles), Cinesa (4 cinemes, 57 pantalles) i el ja citat Grupo Balañá (7 cinemes, 61 pantalles). Aquest darrer grup empresarial necessitaria d’un capítol apart degut a la seva història. Només esmentar que bona part de les sales citades prèviament (les transformades i les abandonades) eren de la seva propietat (1).

Les 10 sales restants es dediquen a un cinema que omple un ampli espectre, des d’un àmbit també comercial, passant per una oferta diversa, fins arribar al cinema més alternatiu. Totes són en versió original. Acumulen un total de 32 pantalles, enfront les 138 pantalles que sumen les multisales comercials. Els Verdi (2 cinemes, 9 pantalles), Renoir (7 pantalles), Boliche (4), Texas (4), Girona (3), Méliès (2), Maldà (1), Phenomena (1) i Zumzeig (1), cadascú a la seva manera, semblen supervivents sioux.

* Actualització 1/11/2020:  queden 20 cinemes en actiu a Barcelona. Al llarg de l’any 2020 la crisi de la Covid ha accelerat la crisi de les sales. Han tancat Palacio Balañá [8] (març), Cinemes Méliès [9] (juliol) i Cinemes Texas [10] (octubre). És a dir, queden actualment 20 cinemes en actiu: tres grans grups de mutisales que poseeïxen un total de 12 sales (Balañá, 6; Cinesa, 4; Yelmo, 2) i 8 sales restants (Verdi i Verdi Park, Renoir, Boliche, Girona, Maldà, Phenomena i Zumzeig).

– – – –

(1) Balanzá, Albert, Els Balañá, tres generacions de discreció i negoci,  a l’Anuari Media.cat. Els silencis dels mediàtics de 2011. Disponible en línia [11].

Segona part. I ara què?

I ara què em fareu?

Donat el cas que alguna autoritat política pensés que el plantejat anteriorment és una problemàtica i decidís algun pla d’acció cultural sobre aquesta (wishful thinking) abans que res caldria intentar aclarir cap a on va l’exhibició cinematogràfica i, a més, concretament en aquesta ciutat, que difereix d’altres. No em veig capacitat de respondre de manera acurada una pregunta tan voluminosa, ni amb l’ajuda d’una bola de vidre, però intentaré fer alguna aproximació a grans trets.

Riquesa, pluralitat i sobreproducció

El cinema avui en dia és amplíssim, és un ventall de múltiples possibilitats, i diversos dels seus camins contemporanis contenen una destacable riquesa creativa i de continguts. Les seves propostes, però, són tantes, que l’espectador pot fàcilment perdre’s enfront la saturació o assumir que no té temps per veure l’allau de projectes sempre venuts com a imprescindibles. A més, aquest públic ha disminuït clarament la seva assistència en sales a Espanya (2), el que crea una forta paradoxa: per exemple, els prestigiosos festivals de cinema van plens de noves pel·lícules cada pocs mesos però en contrast la gent va menys a les sales. És a dir, molts més títols però menys entrades venudes, fet que enforteix la reducció de l’impacte del cinema en la societat. Sembla que bona part d’aquest cinema s’orienta cada vegada més cap a nínxols socioculturals delimitats, i/o cap a altres formes de consum audiovisual fora de la sala.

Què fer davant d’aquesta riquesa, que alhora és sobreproducció, i un públic que pot tenir dificultats per saber què succeeix? Crear camins d’orientació, de difusió i aproximació de continguts, intentant atreure nous públics, al costat d’una programació acurada que faci balança entre la qualitat i la quantitat, així com no rebutjar les noves formes de visionat, seria al meu entendre una possible resposta.

Imatges de tots

Vaig estar treballant un any a Zumzeig, picant pedra cada dia, i del que més em va sorprendre va ser la quantitat de persones i col·lectius que tenien els seus propis projectes audiovisuals junt amb una gran il·lusió per projectar-los en sala i fer convocatòria. Una infinitat de propostes, novament una sobreproducció. És una realitat que ja sabia – la gent s’ha apoderat de les imatges, necessita expressar-se, representar els seus col·lectius, les seves idees, i tenen els coneixements i el material per fer-ho fora del circuit industrial – però ho vaig constatar de manera fefaent. El poder del cineasta, com a concepte de demiürg, perd terreny any a any, i les imatges comencen a ser creades per tots. Oferir espais de visibilitat a aquestes imatges emanades del propi públic genera espectadors, aquells que potser ja no van amb freqüència a la sala, però se senten propers al cinema i l’audiovisual que es crea des del seu propi entorn social.

El “vídeo a la carta” i el “cinema – esdeveniment”

Després de diversos anys el “vídeo a la carta” (VOD) comença a ser un projecte sòlid al país, sent l’empresa (precisament) barcelonina Filmin [12] qui ha obert més camí. Aquesta serà la ruta a seguir? El visionat de pel·lícules online a la carta, amb moltes plataformes i canals per triar, acabarà eliminant les sales de cinema? Crec que aquesta afirmació seria una visió exagerada del que passa però és indiscutible que és una tendència molt important. Potser el cinema tendirà a veure’s en una immensa i infinita biblioteca online, en un concepte similar a com són ara les biblioteques municipals o algunes grans plataformes musicals d’internet. Un espai gairebé infinit de consulta i visionat. Encara que això no impliqui de manera directa l’erradicació de les sales, sí que forma part de les seves transformacions en un futur no molt llunyà.

És sabut en el sector que la fórmula que funciona cada vegada més en sales és el que podem anomenar “cinema – esdeveniment”. Si d’una banda es perd el costum d’anar al cinema i s’està més còmode a casa triant un munt de pel·lícules, d’altra sorgeix un “efecte crida” a alguna sessió concreta que conté alguna cosa diferent a una sessió normal (una estrena, la presència del director, algun actor, un col·loqui, un piscolabis, etc.). Un treball de convocatòria específica pot tenir un molt bon èxit per a aquesta sessió i fins i tot les següents del mateix film. Cal tenir en compte que, de nou, hi ha una paradoxa troncal: la indústria de l’exhibició no està pensada per a ser sostenible amb “sessions esdeveniments”, ja que els seus ingressos són la suma del degoteig diari d’espectadors. A més de que gestionar-ho requereix esforços extra per a les empreses fora del funcionament ordinari d’exhibició.

Dotar d’una activitat cultural pública els espais culturals privats abandonats?

Tenint presents aquests tres eixos (i alguns vectors més que aquí no m’hi caben i d’altres que segur se m’escapen), tindria sentit un projecte de sala de cinema pública a Barcelona? Potser una sala (o més) gestionada de manera pública, sense ànim de lucre, podria servir per mostrar tot tipus de projectes i oferir-los a preus populars o gratuïts, per revitalitzar l’assistència de públic a les sales del cinema i generar nous espectadors. Podria ser útil també per als molts festivals i mostres de la ciutat, per oferir un cinema que no fes competència al cinema comercial, per oferir una diversitat de propostes que no tenen visibilitat… desmarcant-se alhora de la Filmoteca, que es deu a la Generalitat, i buscant la seva pròpia identitat com a sala de l’Ajuntament. Són tantes les idees que podrien sorgir que evocar-ne només algunes aquí és ben poc útil. En el segon any d’aquest govern municipal (2016), hi va haver algun intent embrionari de millorar la relació entre la ciutadania i l’accés a la cultura cinematogràfica i audiovisual, però per ara quedà parat. (3)

Tenint present la llista de sales abandonades durant anys, la desaparició de les sales comercials que són devorades pel capitalisme i el turisme, així com la idosincràcia dels possibles futurs de l’exhibició cinematogràfica, tindria sentit una acció de polítiques públiques per compensar la desequilibrada balança entre la mercantilització cultural i la difusió cultural? Es podria d’aquesta manera millorar l’exhibició de cinema a la ciutat alhora que es fomentés la cultura entre la ciutadania? Es podria negociar amb algun dels propietaris d’aquestes sales tancades perquè cedissin o lloguessin l’espai, i en lloc d’estar tancat en penombres durant dècades, fos revitalitzat pels habitants d’aquesta ciutat?

“Som testimonis de primera mà que el gran dinamisme cultural de la ciutat es deu més a l’entusiasme i esforç d’uns quants activistes apassionats que no pas al resultat d’unes polítiques públiques o el suport institucional”. Una frase lapidària que van deixar escrita els companys de la mítica agenda cultural barcelonina Butxaca [13]… quan van tancar a principis d’aquest any 2018.

– – – –

(2) Per un debat i informació sobre sales de cinema i comportament dels espectadors a França i d’altres països, Les métiers de la programmation. L’évolution des publics et des salles [14], Taula redonda Videádoc, París, 22.3.16.

(3) Plan de Culturas 2016. Oficina Técnica Ajuntament de Barcelona, mayo 2016 [15].